Dolmen Casa Encantada

Fitxa Tècnica de la Casa Encantada

Localització

Està situat a 1.396,3 metres d'altitud en el sector nord del terme, al límit amb el terme de Sarroca de Bellera, a l'extrem a l'extrem de llevant de la Serra de Comillini. És dalt de la carena principal que davalla de la Serra de Comillini, formant-ne el contrafort oriental que esdevé el Serrat de les Bordes.

Context Històric de la Casa Encantada

Per les seves característiques arquitectòniques, s’han d’incloure dins dels anomenats megàlits d’estructura simple o cambres simples, que poden definir-se com construccions més o menys monumentals amb una planta de tipus rectangular i en les quals l’accés a la cambra es fa per un dels seus cantons. Dins de les cambres simples, tipològicament pertanyen al grup co­negut com «cambres pirinenques», que són sepulcres megalítics tancats pels seus quatre costats, però en un dels quals hi ha una llosa d’entrada que no té l’alçada suficient per tancar la cambra.

Seria per aquesta obertura per on es realitzarien les inhumacions. Es tracta d’estructures  construïdes al mig de túmuls, qualificats de tipus tarter. Hi ha cambres que estan fetes amb lloses de conglomerat i altres amb lloses de pedra calcària. Tots havien contingut enterraments múltiples.

Cronològicament aquestes estructures es podem situar entre la segona meitat del III mil·lenni i els primers segles del II mil·lenni aC, que sembla el mo­ment de l’expansió dels dòlmens simples.

L'exterior de la Casa Encantada

El nom de “casa” ve determinat per haver-se utilitzat com a refugi du­rant molts anys, testimoni d’això són les parets ennegrides del fum de les llars que es van fer al seu interior. I el mot “encantada” deu ser la manera que tenia la gent que vivia en aquestes contrades, de donar una d’explicació a la seva monumentalitat i al seus constructors, al trobar-se en un lloc aïllat.

Estructuralment podem definir al sepulcre megalític de la Casa Encan­tada com una cambra d’estil pirinenc, de planta rectangular, que ori­ginàriament es trobava al centre d’un gran túmul, d’aproximadament uns 12 metres de diàmetre, i del qual encara queden restes que cobreixen part de l’assentament de les lloses. La cambra, orientada cap el sud-est, està delimi­tada per tres grans lloses de conglomerat, dues laterals i una a la capçalera, sobre les que es recolza una gran llosa que fa la funció de coberta. A l’entrada, trobem una altra llosa, més petita i rebaixada, sobre la que no descansa la coberta, i que fa la funció de delimitació de l’entrada, deixant un petit espai per poder accedir al seu interior. El conjunt presenta unes mides exteriors de 2,25 metres de longitud, 1,80 metres d’amplada i 2,25 d’alçada en el seu punt més alt. Els punts on la llosa de la coberta, amb unes dimensions de 3,3 metres de llarg, per 2,4 d’ample i 0,60 de gruix, no es recolza sobre els laterals, s’han reomplert de fragments de pedra calcària i conglomerat de diferent mida, però és dubtós que siguin del mateix moment de construcció del dolmen, semblen aportacions posteriors per aïllar la cambra del vent

L'interior de la Casa Encantada

La cambra és un espai gran, amb una fondària de 1,56 metres des de l’interior de la llosa que delimita l’accés, i una amplada de 1,47 metres a l’entrada que s’estreny fins els 1,36 a la capçalera. La seva alçada varia menys, únicament dos centí­metres, per la qual cosa podem dir que l’alçada interior, actual, és d’1,60 me­tres. Vilardell li donava una capacitat de cambra de 2x1,5 metres i una alçada de 2 metres4. Com ja hem explicant anteriorment, les seves parets es trobem ennegrides, sobretot la de la capçalera i la sud, pel fum de les llars que al llarg del temps s’han encès al seu interior. Des de dins, es veuen més clarament les pedres afegides per taponar els buits de sota de la llosa de la coberta. Durant l’excavació del 1984 es constatà que va estar espoliat d’antic, i es documen­taren fragments ceràmics, i denes d’esteatita.

Llegenda de la Casa Encantada

Segons els vells de Pinyana, la Casa Encantada és una de les encantades que vivien a l'Estany Obert del barranc de Pinyana, que un bon dia va emprendre el camí de la serra amb una gran pedra damunt del cap, dues més a les aixelles i una altra fent de davantal. Al mateix temps, anava passant la filosa. Arribà al capdamunt del serrat del tot extenuada, i morí, quedant les pedres que duia en la forma que les veiem avui dia. A Sarroca de Bellera expliquen la mateixa història, amb alguna lleugera variant.