Iniciativa de la veïna Guillermina Subirà
La veïna Guillermina Subirà va iniciar un treball de recerca en l'àmbit particular sobre les fonts, cóms i safareigs del municipi amb l’objectiu de recuperar aquest patrimoni i la seva memòria. Aquest treball, que va incloure la recopilació de documents a diferents arxius, fotografies, testimonis orals, etc., va culminar amb la sol·licitud formal a l’ajuntament perquè aquests elements fossin declarats Bé Cultura d’Interès Local (BCIL).
Context històric
ELS SAFAREIGS
A partir de mitjan segle XIX, impulsat pels moviments higienistes (com els de Chadwick, Monlau, Pasteur i Koch), es va estendre la construcció de safareigs públics com a part de les polítiques sanitàries locals.
Aquests equipaments van complementar l’abastament d’aigua potable i la millora del clavegueram, amb l’objectiu de prevenir epidèmies i millorar la salubritat. Tot i així, es continuava rentant a rius, rieres i canals.
Els safareigs esdevenien espais d’ús domèstic col·lectiu, normalment a l’aire lliure i destinats al rentat manual de la roba, pràctica que es va mantenir fins ben entrat el segle XX.
Aquesta activitat era tradicionalment femenina, i implicava esforç físic i temps, amb llargues caminades i condicions dures tant a l’estiu com a l’hivern.
Els safareigs públics no es van construir a tot arreu, però on hi havia, van tenir un paper destacat en la vida quotidiana i social. Sovint compartien espai amb fonts i abeuradors.
Aquestes estructures poden tenir planta rectangular o irregular, estaven fetes amb pedra i ciment, i sovint es proveïen d’aigua mitjançant canals.
ELS CÓMS O ABEURADORS
Els cóms o abeuradors tenien com a funció principal proporcionar aigua al bestiar (boví, equí, etc.).
La seva construcció també s’emmarca a partir del segle XIX, amb una funcionalitat pràctica dins del món rural. Sovint estaven situats a prop de les fonts, o bé integrats en conjunts amb safareigs i canals de distribució d’aigua.
Construïts amb pedra, morter o formigó, tenien forma allargada i base plana per facilitar que el bestiar hi pogués beure.
Aquests elements són un testimoni clar dels sistemes de gestió de l’aigua tradicionals i reflecteixen l’organització econòmica i social dels pobles del Pirineu.
Com en el cas dels safareigs, molts cóms s’han conservat en estat variable, però mantenen un alt valor patrimonial i etnològic.